ELS PARES I EL PERÍODE D'ADAPTACIÓ

El període d'adaptació és un moment complicat per a tots els integrants de la comunitat educativa: infants, pares i professorat. Com a educadors no hauríem d' oblidar el paper dels pares i la seva importància per aconseguir una bona adaptació dels xiquets. Moltes vegades les expectatives dels pares respecte a com és desenvoluparà aquest procés no són massa realistes, tal com podeu veure en aquest vídeo de l'escola Aire Lliure de Petrer. 

Una bona comunicació durant aquest període serà clau perquè els pares transmeta'n tranquil·litat i seguretat als nens, aspecte necessari per a l'adaptació. Algunes recomanacions per a facilitar aquest moment de separació poden ser: 

•  Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
• “Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.
•  Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. 
• Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens.
•  Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma… 
•  Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? . L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat. 
•  Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…) 
•  No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar. Una vegada decidit, no allargar els comiats. 
• Ser puntuals a les recollides. 

LA SEPARACIÓ DE LES FIGURES D'AFECCIÓ

La separació de l’infant de les figures d’afecció o la pèrdua d’aquestes figures en edats primerenques comporta una sèrie de conseqüències, fisiològiques i psicològiques, tant a curt termini com a llarg termini. A curt termini, es poden observar efectes com la protesta vigorosa en forma de crits, agitació motora, etc., o postures depressives en una segona fase. També podem observar alteracions en el ritme cardíac, de la temperatura corporal, increment del temps de vigília i del temps que triguen a adormir-se, espants i pors durant la nit, disminució de la conducta de joc, rebuig de l’ajuda que se’ls ofereix, conductes regressives com ara el descontrol d’esfínters, la succió del polze, el rebuig d’aliment o els vòmits. 

 Els efectes a llarg termini són molt variats i depenen de les circumstàncies en què es trobi l’infant després de la separació. En realitat, si l’ambient que troba en el futur és adequat, com passa en determinats casos d’adopció o en determinades institucions que permeten una relació òptima entre l’infant, l’adult i els altres, els efectes negatius de la separació a llarg termini es poden minimitzar. Tot i això, en altres casos de situacions menys favorables, els infants privats de figures d’afecció solen mostrar un retard general, més profund en l’àrea del llenguatge, problemes diversos en les relacions socials i trastorns fisiològics com ara més susceptibilitat a determinades malalties. L'atenció integral a aquests infants deuria ser un dret com recull la Convenció de drets dels xiquets.
En aquest documental podeu veure l'experiència d'una familia d'acollida, una modalitat de protecció que permet la integració en un entorn familiar de xiquets en situació de desprotecció.

L' OBJECTE TRANSICIONAL

En psicologia, un objecte transicional és un objecte material en el qual un infant diposita cert apego, és per exemple un ninot de peluche o un drap (com en el cas de l'amic de Charlie Brown) que té funcions psicològiques importants, sobretot al pretendre dormir, quan s'aquesta només o en altres moments, com l'hastío. 

Constitueix una font de plaure i de seguretat per a l'infant que sol estrènyer-ho, tenir-ho a prop i parlar-li. Permet a l'infant constituir un àrea intermèdia entre el mateix i una altra persona o entre el mateix i la realitat. L'objecte transicional és alhora objectiu i subjectiu, objectiu per que es constitueix sobre un objecte real, subjectiu per que se li donen i atribueixen funcions en el camp de la imaginació. Aquesta noció va ser introduïda pel psicoanalista Winnicott. 

Quina funció té? 

Segons Aucouturier  les funcions d’aquest objecte són: 

1.       Donar seguretat: té la funció de crear un ambient assegurador ja que fa present la figura de la mare durant la seva absència.

 2.       Preparar per la funció simbòlica: simbolitza allò que li fa estar segur. “és el resultat d’una acció compensatòria de una angustia de pèrdua assumible i permet desenvolupar la capacitat d’anticipació de les accions i els seus efectes, sense portar-les a terme realment.” 

3.       Ser una víctima: l’objecte transicional té una funció de descarrega d’afectes d’amor i odi, ja que, en moltes ocasions, aquest objecte es maltractat per l’infant.

 Evolució de l’objecte

L’objecte transicional es pot presentar al voltant del 6-8 mesos, aproximadament. A mesura que l’infant  desenvolupa la seva independència guanya confiança, i per tant, no necessita recolzar-se sobre l’objecte transicional per a mantenir la seguretat. Hem de dir que no és necessari que els infants disposin d’un objecte especial  ja que troben la seguretat de diferents maneres com per exemple fent la pipa amb el dit, tocant-se els cabells o les orelles, etc.

LA IMPORTÀNCIA DELS PRIMERS VINCLES AFECTIUS

El terme afecció serveix per a expressar la relació afectiva persistent que estableix el nadó de pocs mesos amb els adults i familiars, i preferentment amb la mare. 

 Bowlby (1907-1990), psicoanalista que posa de manifest que la raó per la qual l’infant estableix un vincle estret amb la mare no està solament en el fet que l’alimenti. El nen rep nombroses gratificacions, a més de les relacionades amb l’alimentació: tàctils, auditives –vocalitzacions–, cinestèsiques –balanceig, manipulacions–, olfactives –olor de la llet, sabó– i també tèrmiques –el cos de la mare, la calor del bany. Bowlby va concloure que les necessitats de contacte, d’afecte, són tan importants com les de l’aliment 

 La pedagoga Elinor Goldschmied, considerada una de les expertes europees més prestigioses en educació infantil i que actualment treballa com a assessora al Regne Unit, Itàlia i Espanya, diu el següent: “Només aquell que ha tingut l’oportunitat de sentir-se atès, estimat, de crear lligams de dependència, pot desenvolupar el gust per l’activitat autònoma. Només aquells que tenen gust per l’autonomia, que confien en les seves possibilitats, poden estar disponibles per mantenir actituds de solidaritat, estimació.” 

També Erikson, en la crisi anomenada d’autonomia enfront de vergonya i dubte, ens deia que la confiança és el requisit perquè els infants assoleixin l’autonomia: “Només aquells infants que han après a confiar en si mateixos i en els altres podran arribar a ser autònoms; i només els que són autònoms podran descobrir-se a si mateixos i al món que els envolta.”

LES EMOCIONS SOCIOMORALS

Amb el desenvolupament de la consciència de si mateix i el desenvolupament del llenguatge i la interacció social, entre els divuit i vint-i-quatre mesos sorgeixen les emocions autoconscients o sociomorals, com la vergonya, l’orgull, l’enveja, la culpa, etc.

Aquestes emocions es denominen autoconscients, perquè per a vivenciar-les és necessari que s’hagi desenvolupat la consciència del “jo” com a persona diferent a les altres, i una incipient capacitat per a valorar la pròpia acció. Lewis i altres, (1989) assenyalen que les emocions autoconscients més senzilles, com la torbació, precisen solament del sentit del “jo”. No obstant això, altres emocions autoconscients com el sentit de culpa, orgull, vergonya, etc. requereixen a més, de la comprensió de les regles i criteris per a autoavaluar la conducta. És per això que aquestes últimes no apareixen fins als tres anys d’edat. En aquest procés inicial autoavaluatiu té molt pes l’opinió dels pares, ja que el nen utilitza el criteri dels cuidadors per a avaluar la seva conducta com a positiva o negativa. En aquest sentit, les investigacions assenyalen que els nens en una primera etapa només manifesten conductes autoavaluatives davant la presència d’un adult