LA SITUACIÓ ESTRANYA. AVALUACIÓ DEL VINCLE D'AFERRAMENT

L'any 1978 Mary Ainsworth va realitzar una sèrie d’experiments per mesurar la seguretat de l’aferrament, els quals va denominar ''Situació Estranya''. Aquests, pretenien estudiar el comportament d’infants entre 12 i 24 mesos davant la presència d’un estrany, en un entorn desconegut i amb la presència de la mare, o sense, entesa com a figura d’aferrament principal. Ainsworth partia de la idea que les reaccions de l’infant durant els diferents episodis de l’experiment, en les separacions i els retrobaments amb la mare, eren el reflex del sentiment de seguretat i confiança que l’infant dipositava en la seva mare i una mesura de la qualitat del vincle d’aferrament que havien pogut establir.

Tipus d'aferrament 

Aferrament segur 
Els infants amb aferrament segur exploren i juguen sense por ni angoixa mentre la mare està amb ells. Es mostren ansiosos durant el primer moment en què la mare surt de l’habitació, busquen el seu contacte i mostren alegria quan la mare retorna. Després del retrobament, tornen a jugar i exploren l’entorn. Entre un 65 i un 70% dels infants presenten aquest tipus d’aferrament.

Aferrament evasiu
Aquests infants no fan massa cas a la mare quan aquesta es troba amb ells, i tampoc ploren. No es mostren inquiets davant els estanys i quan retorna la mare no la busquen. Aproximadament un 20% dels infants manifesten aquest patró de conducta. 

 Aferrament d’oposició 
Mentre la mare està amb ells, aquests infants busquen la seva proximitat i no juguen ni exploren l’entorn. Quan la mare surt de l’habitació, s’angoixen molt i es mantenen enfadats quan aquesta torna, plorant i sense poder ser consolats fàcilment. Es podria dir que busquen el seu contacte i al mateix temps el rebutgen. Els infants que mostren aferrament d’oposició són aproximadament un 10% del total. 

Aferrament desorganitzat 
Els infants que tenen aquest patró de conducta són els més insegurs i desorientats. Tenen conductes confuses i contradictòries, evitant per exemple a la mare quan hi és, o allunyant-se d’aquesta quan apareix la persona estranya

Podeu fer la següent activitat a EDUCAPLAY

LA POR ALS EXTRANYS

ALGUNS CONTES

Encara que us convide a fer una bustia personal de contes per treballar les emocions amb els més petits, de fet és una de les actvitats didàctiques i avaluables d'aquesta unitat, també mágradari fer-vos unes recomanacions personals. 

EL PUNT




Una història al voltant la importància de la confiança dels mestres per la construcció d'una bona autoestima. Quan confiem en les capacitats dels xiquets i els mostrem una imatge positiva de si mateixos afavorim la seua creativitat . També m'agrada molt el personatge principal, encara que és una xica el seu aspecte i nom permet que s'identifiquen amb ella tant xiquets com xiquetes.




EL MONSTRE DE COLORS

Una bona història per introduir als més petits  en la identificació d'emocions. Les il·lustracions són molt boniques i representen una clara associació entre colors i emocions.

A la web d'Anna LLenas, il·lustradora del conte, podeu trobar recursos gratuïts i exemples d'activitats per treballar el conte.

PODEM ESTABLIR LÍMITS DES DE L'AFECTE?

Sens dubte un dels principals dubtes que tenen els pares en relació a l'educació dels seus fills té a veure amb les normes i límits que s'hi ha de posar als xiquets més petits. Al model de família tradicional s'utilitzava un estil educatiu autoritari, però actualment una part important de les famílies volen desenvolupar un estil educatiu més democràtic, aspecte positiu per a una construcció positiva de l'autoestima i de la personalitat. Ara bé aquest model educatiu requereix l'adquisició d'habilitats parentals que permetran reduir l'ús del castic mitjançant la utilització d'altres tipus d'estratègies. Cal que els pares coneguen alguns dels aspectes fonamentals del desenvolupament socioafectiu dels xiquets i puguen interpretar correctament les seves conductes i respostes. L'escola infantil pot desarrotllar actuacions formatives i informatives adreçades als pares al voltant d'aquestes qüestions. Els últims anys ha augmentat considerablement loferta d'aquest tipus d'activitats. Un bon exemple són les escoles de pares que amb una metodologia pràctica ajuden als pares a trobar solucions als problemes quotidians de les famílies. Com a futurs educadors heu de reflexionar i formar-vos en aquests temes. L'ONG Save the children ha elaborat diferents materials molt útils per a treballar amb els pares. Defensen un model educatiu democràtic, basat en l'afecte i en la potenciació del desenvolupament moral i social dels xiquets. Al següent enllaç podeu escoltar una entrevista a Pepa Horno, directora dels programes ´d'educació emocional de Save the children.

ENTREVISTA PEPA HORNOS. EDUCAR AMB AFECTE

ELS PARES I EL PERÍODE D'ADAPTACIÓ

El període d'adaptació és un moment complicat per a tots els integrants de la comunitat educativa: infants, pares i professorat. Com a educadors no hauríem d' oblidar el paper dels pares i la seva importància per aconseguir una bona adaptació dels xiquets. Moltes vegades les expectatives dels pares respecte a com és desenvoluparà aquest procés no són massa realistes, tal com podeu veure en aquest vídeo de l'escola Aire Lliure de Petrer. 

Una bona comunicació durant aquest període serà clau perquè els pares transmeta'n tranquil·litat i seguretat als nens, aspecte necessari per a l'adaptació. Algunes recomanacions per a facilitar aquest moment de separació poden ser: 

•  Preveure dins de les possibilitats laborals, de disposar d’uns dies per acompanyar l’ infant amb la presència dins de l’aula del seu referent familiar, per conjuntament facilitar-li el descobriment i confiança dels nous espais, dels temps, de la mestra i els nous companys.
• “Fer-ho molt gradualment, començant per assistir una estoneta a la llar d’infants en companyia de la mare. El temps d’estada es pot anar augmentant a poc a poc i, a mesura que la criatura conegui i agafi confiança en la persona que se n’haurà de fer càrrec, la mare el podrà començar a deixar sol de tant en tant, fins que hi hagi garanties que el fill ho pot elaborar”.
•  Ser respectuosos amb la seva incorporació progressiva, sense forçar situacions. S’ha de respectar el temps de l’ infant, ja que no totes les criatures necessiten el mateix procés d’adaptació. 
• Cal observar atentament les seves reaccions, tant a la llar d’infants com a casa. Qualsevol canvi anòmal, agut i continuat, en la seva manera de comportar-se (en el dormir, en el menjar, en el seu humor, etc.) pot ser indicador de mala adaptació al canvi i de sofriment intens.
•  Comunicació continuada amb les educadores: facilitar a l’educadora la coneixença de les particularitats de l’ infant, en especial de les rutines a les que està acostumat: com és dorm, què li agrada, com reacciona, com es calma… 
•  Encara que creiem que no ens entenen explicar als fills com anirà el dia: qui el portarà a escola, si es quedarà a dinar, qui el recollirà? . L’ infant necessita organització, ”rutines”, això l’ajuda i li dona seguretat. 
•  Que portin a l’escola un objecte de casa important per a ells que els doni seguretat i pugui simbolitzar aquesta figura d’aferrament que en molts moments necessitaran imaginar per calmar-se, per adormir-se.. (nina, llençolet, coixí, mocador de la mare…) 
•  No enganyar-los, perquè genera desconfiança, inseguretat i es desorienten. Acomiadar-se cada dia i recordar-los que més tard els vindran a buscar. Una vegada decidit, no allargar els comiats. 
• Ser puntuals a les recollides. 

LA SEPARACIÓ DE LES FIGURES D'AFECCIÓ

La separació de l’infant de les figures d’afecció o la pèrdua d’aquestes figures en edats primerenques comporta una sèrie de conseqüències, fisiològiques i psicològiques, tant a curt termini com a llarg termini. A curt termini, es poden observar efectes com la protesta vigorosa en forma de crits, agitació motora, etc., o postures depressives en una segona fase. També podem observar alteracions en el ritme cardíac, de la temperatura corporal, increment del temps de vigília i del temps que triguen a adormir-se, espants i pors durant la nit, disminució de la conducta de joc, rebuig de l’ajuda que se’ls ofereix, conductes regressives com ara el descontrol d’esfínters, la succió del polze, el rebuig d’aliment o els vòmits. 

 Els efectes a llarg termini són molt variats i depenen de les circumstàncies en què es trobi l’infant després de la separació. En realitat, si l’ambient que troba en el futur és adequat, com passa en determinats casos d’adopció o en determinades institucions que permeten una relació òptima entre l’infant, l’adult i els altres, els efectes negatius de la separació a llarg termini es poden minimitzar. Tot i això, en altres casos de situacions menys favorables, els infants privats de figures d’afecció solen mostrar un retard general, més profund en l’àrea del llenguatge, problemes diversos en les relacions socials i trastorns fisiològics com ara més susceptibilitat a determinades malalties. L'atenció integral a aquests infants deuria ser un dret com recull la Convenció de drets dels xiquets.
En aquest documental podeu veure l'experiència d'una familia d'acollida, una modalitat de protecció que permet la integració en un entorn familiar de xiquets en situació de desprotecció.

L' OBJECTE TRANSICIONAL

En psicologia, un objecte transicional és un objecte material en el qual un infant diposita cert apego, és per exemple un ninot de peluche o un drap (com en el cas de l'amic de Charlie Brown) que té funcions psicològiques importants, sobretot al pretendre dormir, quan s'aquesta només o en altres moments, com l'hastío. 

Constitueix una font de plaure i de seguretat per a l'infant que sol estrènyer-ho, tenir-ho a prop i parlar-li. Permet a l'infant constituir un àrea intermèdia entre el mateix i una altra persona o entre el mateix i la realitat. L'objecte transicional és alhora objectiu i subjectiu, objectiu per que es constitueix sobre un objecte real, subjectiu per que se li donen i atribueixen funcions en el camp de la imaginació. Aquesta noció va ser introduïda pel psicoanalista Winnicott. 

Quina funció té? 

Segons Aucouturier  les funcions d’aquest objecte són: 

1.       Donar seguretat: té la funció de crear un ambient assegurador ja que fa present la figura de la mare durant la seva absència.

 2.       Preparar per la funció simbòlica: simbolitza allò que li fa estar segur. “és el resultat d’una acció compensatòria de una angustia de pèrdua assumible i permet desenvolupar la capacitat d’anticipació de les accions i els seus efectes, sense portar-les a terme realment.” 

3.       Ser una víctima: l’objecte transicional té una funció de descarrega d’afectes d’amor i odi, ja que, en moltes ocasions, aquest objecte es maltractat per l’infant.

 Evolució de l’objecte

L’objecte transicional es pot presentar al voltant del 6-8 mesos, aproximadament. A mesura que l’infant  desenvolupa la seva independència guanya confiança, i per tant, no necessita recolzar-se sobre l’objecte transicional per a mantenir la seguretat. Hem de dir que no és necessari que els infants disposin d’un objecte especial  ja que troben la seguretat de diferents maneres com per exemple fent la pipa amb el dit, tocant-se els cabells o les orelles, etc.

LA IMPORTÀNCIA DELS PRIMERS VINCLES AFECTIUS

El terme afecció serveix per a expressar la relació afectiva persistent que estableix el nadó de pocs mesos amb els adults i familiars, i preferentment amb la mare. 

 Bowlby (1907-1990), psicoanalista que posa de manifest que la raó per la qual l’infant estableix un vincle estret amb la mare no està solament en el fet que l’alimenti. El nen rep nombroses gratificacions, a més de les relacionades amb l’alimentació: tàctils, auditives –vocalitzacions–, cinestèsiques –balanceig, manipulacions–, olfactives –olor de la llet, sabó– i també tèrmiques –el cos de la mare, la calor del bany. Bowlby va concloure que les necessitats de contacte, d’afecte, són tan importants com les de l’aliment 

 La pedagoga Elinor Goldschmied, considerada una de les expertes europees més prestigioses en educació infantil i que actualment treballa com a assessora al Regne Unit, Itàlia i Espanya, diu el següent: “Només aquell que ha tingut l’oportunitat de sentir-se atès, estimat, de crear lligams de dependència, pot desenvolupar el gust per l’activitat autònoma. Només aquells que tenen gust per l’autonomia, que confien en les seves possibilitats, poden estar disponibles per mantenir actituds de solidaritat, estimació.” 

També Erikson, en la crisi anomenada d’autonomia enfront de vergonya i dubte, ens deia que la confiança és el requisit perquè els infants assoleixin l’autonomia: “Només aquells infants que han après a confiar en si mateixos i en els altres podran arribar a ser autònoms; i només els que són autònoms podran descobrir-se a si mateixos i al món que els envolta.”

LES EMOCIONS SOCIOMORALS

Amb el desenvolupament de la consciència de si mateix i el desenvolupament del llenguatge i la interacció social, entre els divuit i vint-i-quatre mesos sorgeixen les emocions autoconscients o sociomorals, com la vergonya, l’orgull, l’enveja, la culpa, etc.

Aquestes emocions es denominen autoconscients, perquè per a vivenciar-les és necessari que s’hagi desenvolupat la consciència del “jo” com a persona diferent a les altres, i una incipient capacitat per a valorar la pròpia acció. Lewis i altres, (1989) assenyalen que les emocions autoconscients més senzilles, com la torbació, precisen solament del sentit del “jo”. No obstant això, altres emocions autoconscients com el sentit de culpa, orgull, vergonya, etc. requereixen a més, de la comprensió de les regles i criteris per a autoavaluar la conducta. És per això que aquestes últimes no apareixen fins als tres anys d’edat. En aquest procés inicial autoavaluatiu té molt pes l’opinió dels pares, ja que el nen utilitza el criteri dels cuidadors per a avaluar la seva conducta com a positiva o negativa. En aquest sentit, les investigacions assenyalen que els nens en una primera etapa només manifesten conductes autoavaluatives davant la presència d’un adult

LES EMOCIONS I LA SEUA FUNCIÓ

Les emocions són vivències afectives que apareixen de manera sobtada, en forma de crisi més o menys passatgera i més o menys violenta. Generalment es posen en marxa per un estímul extern i estan unides a manifestacions de caràcter orgànic com ara el rubor, la suor o el plor.

Les reaccions emocionals ocupen al principi el primer pla de la vida afectiva del nen; la seva presència ja és palesa en el nadó i en el lactant. Inicialment estan lligades a la interacció amb les persones properes de l’entorn i amb els fets biològics; de mica en mica s’amplia el seu marc d’actuació i també la diversificació de les respostes.

L’expressió emotiva és, segons Wallon, la primera forma de socialització, de manera que les primeres relacions de l’infant amb l’adult corresponen al nivell de l’emoció. Ara bé, aquests comportaments innats de comunicació només tenen sentit si l’entorn els sap donar una resposta adequada i, segons les respostes aportades, el nen va desenvolupant el seu sistema intencional de comunicació.

Els nadons únicament presenten una emoció manifesta per mitjà d’una excitació general no diferenciada. Aquesta excitació està sempre relacionada amb les necessitats biològiques: menjar, dormir, etc. Als dos mesos comença a desenvolupar-se la seva afectivitat i es comencen a observar les emocions típiques de l’ésser humà: ira, por, tristor, alegria, afecte, etc. Aquestes manifestacions afectives ja no estan lligades a necessitats fisiològiques, sinó que són provocades pel món que l’envolta.

Les emocions tenen dos funcions importants a la vida del nen estimulen el contacte amb els cuidadors i ajuda a aquests a adaptar-se a les necessitats del bebè. 

•  A finals del primer any responen a les expressions facials de la mare.
•  Les senyals emocionals dels nens, com el somriure, el plor i el interès, influeixen en la conducta d’altres persones de forma poderosa.

Les primeres emocions que apareixen són les conegudes com emocins bàsiques: alegria, por, enuig, fàstic, tristesa i curiositat o sorpresa.

LA INTEL·LIGÈNCIA EMOCIONAL

Les emocions i els sentiments són els components bàsics de l'afectivitat. Encara que hi ha un component biològic en l'afectivitat, una part important té un caràcter social. Podem aprendre a regular, expressar i identificar les emocions? Que ens aporta aquest aprenentatge?

Un concepte important es la intel·ligencia emocional. Daniel Golman (1995) considera la intel·ligència emocional com el desenvolupament de les següents capacitats : 

– Conèixer les pròpies emocions. Tenir consciència de les pròpies emocions, reconèixer un sentiment en el moment en què ocorre. Una incapacitat en aquest sentit ens deixa a la mercè de les emocions incontrolades

– Manejar les emocions. L'habilitat per manejar els propis sentiments a fi que s'expressin de manera apropiada es fonamenta en la presa de consciència de les pròpies emocions. L'habilitat per suavitzar expressions d'ira, fúria o irritabilitat és fonamental en les relacions interpersonals. 

 – Reconèixer les emocions dels altres. El do de gents fonamental és l'empatia, la qual es basa en el coneixement de les pròpies emocions. L'empatia és el fonament de l'altruisme. Les persones empàtiques sintonitzen millor amb les subtils senyals que indiquen el que els altres necessiten o desitgen

El següent vídeo us pot ajudar a comprendre el concepte d'intel·ligència emocional. Els últims anys els psicòlegs i pedagogs han recomanat incloure l'educació emocional a escola. Que penseu? I a l'escola infantil quins aspectes de la intel·ligència emocional es poden treballar?